AQUAREL·LA

L’aquarel·la és una solució de aigua, pigment i aglutinant. Aquest últim fa que s’adhereixi al suport i normalment és goma aràbiga, una goma vegetal.

Aquesta tècnica va ser introduïda a Europa a principis del SXII per els àrabs, per tant és una tècnica succesora de la pintura al fresc. No es va utilitzar gaire ja que predominaven altres tècniques com el fresc mateix o tècniques de pintura sobre fusta. L'ús del paper encara era una cosa molt nova (els àrabs també el van introduir a Espanya i Europa al segle XII) i aquest era l'únic suport amb el qual la tècnica de la aquarel·la podia funcionar. Es va començar a utilitzar més al Renaixament sobretot com a complement de l'oli. I amb l'impressionisme si que ja es va utilitzar amb més freqüència. Turner, per exemple, va ser un gran aquarel·lista. A l'edat contemporània ja s'ha normalitzat molt més i s'utilitza molt. 

Per fer aquarel·les doncs, s’han de afegir les mateixes parts de els tres elements perquè la pintura quedi ben equilibrada. Tot i això es pot jugar amb afegir més o menys aigua per augmentar o disminuir la intensitat del color.

Al ser una pintura aquosa s’expandeix fàcilment, és a dir, quan s’aplica a un lloc específic de seguida es desplaça cap als voltants, cobrint més superfície. Com més aglutinant hi hagi menys sovint es dona aquest fet. 

Al ser una pintura tan lleugera, no s’ha de tornar a mullar el pinzell amb freqüència, aquest l’absorbeix i la va deixant anar poc a poc.

La superfície sobre la qual s’aplica també juga un paper important en el resultat del color. Normalment és fa sobre paper i a causa de la poca opacitat de les pintures aquoses, és pot veure aquest suport i per tant actua com a to.

El paper, una vegada sec queda lleugerament arrugat. Les zones pintades queden més enfonsades creant arrugues, per tant s'ha de vigilar a no fer servir massa aigua.